El FMI i l’amenaça de deflació

El FMI ens desvetllà fa dos dies amb la notícia que Espanya és el país de la UE sotmès a una amenaça més gran de deflació. Estima el FMI que en una escala del 0 a l'1, l’amenaça esmentada se situa en un nivell equivalent a un 0,6, mentre que  per al conjunt de l’Eurozona és solament d’un 0,2. En suma, l’amenaça afecta tots.

L’informe que comentem, a més de la notícia i la quantificació indicades aporta una breu explicació del que és una deflació, procés de baixa generalitzada dels preus, reducció de la demana, contracció de la producció i augment de l’atur. No cal dir que una situació com la descrita és el pitjor que es pot desitjar per a l’economia espanyola, que en aquests moments experimenta una tímida i també fràgil recuperació. En termes intertrimestrals del PIB va ser d'un 0,1% el tercer trimestre del 2013 i d'un 0,2% el quart trimestre (darreres dades disponibles).

Una setmana abans el governador del Banc Central Europeu (BCE) havia manifestat que les amenaces de deflació a l’Eurozona eren poc rellevants ja que l’escàs ritme inflacionista dels darrers mesos era conseqüència, sobretot, de l’evolució negativa dels preus de l’energia i dels aliments, sotmesos a oscil·lacions alienes al funcionament del sistema productiu interior. Tot seguit assegurà que el BCE es mantindrà molt atent a l’evolució dels preus i que en cas que constati riscos objectius de deflació disposa per actuar de l'acord unànime del seu Consell (inclòs, per tant, el conseller alemany). Les paraules de Draghi, basades en una anàlisi explícita, convincent i ben raonada dels fets varen dissipar els temors existents i abonaren la continuïtat d’un clima de confiança que el FMI ha vingut a alterar poc després amb anuncis de ressonàncies poc tranquil·litzadores.

És cert que a Espanya s’han registrat puntualment algunes taxes anuals negatives de variació dels preus. Val a dir, però, que unes taxes negatives puntuals com les observades no constitueixen una deflació ni en poden ser causa terminant de la seva aparició en un futur immediat. És necessari que la baixa dels preus es basi en un estat de coses caracteritzat per l’existència d’expectatives i d'observacions prou generalitzades, perllongades en el temps i arrelades perquè es pugui obrir pas una situació de deflació. Cal dir, a més, que ni al nostre país ni en el conjunt de l’Eurozona la feblesa dels preus neix de previsions, indicacions i conductes que toquen el bessó del sistema productiu i dels mecanismes de fixació dels preus interiors. D'altra banda, convé recordar que el BCE disposa de les competències necessàries i suficients per afrontar i resoldre amb eficàcia l’emergència eventual d’una deflació. Pot augmentar els nivells de liquiditat de l’economia, pot implantar taxes negatives d‘interès als dipòsits constituïts en les seves caixes, pot comprar al comptat deute públic, pot estimular el crèdit del sistema financer a empreses i particulars, pot rebaixar la taxa bàsica d’interès de l’euro, etc.

Seria bo que el FMI acompanyés les seves recomanacions i la comunicació dels resultats de les seves anàlisis amb els nivells d’informació, documentació, rigor i seriositat que usa habitualment el BCE. A més, seria d’agrair que coordinés els seus anuncis i les seves recomanacions amb les de l’autoritat monetària europea, el BCE.