El FMI i l’amenaça de deflació

El FMI ens desvetllà fa dos dies amb la notícia que Espanya és el país de la UE sotmès a una amenaça més gran de deflació. Estima el FMI que en una escala del 0 a l'1, l’amenaça esmentada se situa en un nivell equivalent a un 0,6, mentre que  per al conjunt de l’Eurozona és solament d’un 0,2. En suma, l’amenaça afecta tots.

L’informe que comentem, a més de la notícia i la quantificació indicades aporta una breu explicació del que és una deflació, procés de baixa generalitzada dels preus, reducció de la demana, contracció de la producció i augment de l’atur. No cal dir que una situació com la descrita és el pitjor que es pot desitjar per a l’economia espanyola, que en aquests moments experimenta una tímida i també fràgil recuperació. En termes intertrimestrals del PIB va ser d'un 0,1% el tercer trimestre del 2013 i d'un 0,2% el quart trimestre (darreres dades disponibles).

Una setmana abans el governador del Banc Central Europeu (BCE) havia manifestat que les amenaces de deflació a l’Eurozona eren poc rellevants ja que l’escàs ritme inflacionista dels darrers mesos era conseqüència, sobretot, de l’evolució negativa dels preus de l’energia i dels aliments, sotmesos a oscil·lacions alienes al funcionament del sistema productiu interior. Tot seguit assegurà que el BCE es mantindrà molt atent a l’evolució dels preus i que en cas que constati riscos objectius de deflació disposa per actuar de l'acord unànime del seu Consell (inclòs, per tant, el conseller alemany). Les paraules de Draghi, basades en una anàlisi explícita, convincent i ben raonada dels fets varen dissipar els temors existents i abonaren la continuïtat d’un clima de confiança que el FMI ha vingut a alterar poc després amb anuncis de ressonàncies poc tranquil·litzadores.

És cert que a Espanya s’han registrat puntualment algunes taxes anuals negatives de variació dels preus. Val a dir, però, que unes taxes negatives puntuals com les observades no constitueixen una deflació ni en poden ser causa terminant de la seva aparició en un futur immediat. És necessari que la baixa dels preus es basi en un estat de coses caracteritzat per l’existència d’expectatives i d'observacions prou generalitzades, perllongades en el temps i arrelades perquè es pugui obrir pas una situació de deflació. Cal dir, a més, que ni al nostre país ni en el conjunt de l’Eurozona la feblesa dels preus neix de previsions, indicacions i conductes que toquen el bessó del sistema productiu i dels mecanismes de fixació dels preus interiors. D'altra banda, convé recordar que el BCE disposa de les competències necessàries i suficients per afrontar i resoldre amb eficàcia l’emergència eventual d’una deflació. Pot augmentar els nivells de liquiditat de l’economia, pot implantar taxes negatives d‘interès als dipòsits constituïts en les seves caixes, pot comprar al comptat deute públic, pot estimular el crèdit del sistema financer a empreses i particulars, pot rebaixar la taxa bàsica d’interès de l’euro, etc.

Seria bo que el FMI acompanyés les seves recomanacions i la comunicació dels resultats de les seves anàlisis amb els nivells d’informació, documentació, rigor i seriositat que usa habitualment el BCE. A més, seria d’agrair que coordinés els seus anuncis i les seves recomanacions amb les de l’autoritat monetària europea, el BCE.

Indicis de millora del consum familiar

Els darrers mesos s’han posat de manifest alguns indicis de millora de la demanda de consum de les famílies. És cert que les observacions no són ni determinants ni d’una envergadura que permeti establir conclusions clares i terminants. Els indicis de què parlem es presenten envoltats d’indicacions contradictòries i de nombroses amenaces que abonen anàlisis contraposades. Tot amb tot, la constatació de les indicacions esmentades permeten establir que, per primer cop amb molt de temps, hi ha alguns motius per transitar del pessimisme a posicions més lleugeres de dubte i de diagnòstics insegurs.

Entre els analistes econòmics s’han imposat dues tendències divergents. Uns parlen del present amb la mirada posada en els mesos passats i en els grans problemes de fons que afecten de manera rellevant i determinant la situació econòmica, com ara l’atur, la feblesa de la dinàmica que acompanya la demanda interna, les dimensions i la rigidesa a la baixa del dèficit públic, la magnitud desmesurada de l’endeutament de les famílies, les proporcions aclaparadores del deute públic, etc. Un altre grup d’analistes parlen del present mirant manifestacions immediates de la realitat actual des d’un punt de vista que presta atenció al detall, al matís, al símptoma, tot pensant que la situació actual no està condemnada necessàriament a l’estroncament permanent. Pensen que la història demostra que en economia es produeixen sovint canvis capaços de trencar inèrcies arrelades, aparentment inqüestionables. Sostenen que els cicles econòmics s’encadenen amb alternances poc previsibles.

Alguns observadors d’aquest segon grup detecten en aquests moments símptomes d’estabilitat i, tal vegada, d’una lleugera millora de la demanda de les famílies. Després de 6 anys de contenció i renúncies, emergeixen desitjos de canviar, si més no una mica, les conductes. Aquesta nova situació es manifestaria a l’empara d’una inflació escassíssima que ha permès una progressió molt suau de la capacitat adquisitiva d’una renda real que ha augmentat en termes molt modestos, però positius. Es manifestaria a través d’una millora tímida de les expectatives que generen les previsions sobre la bona campanya turística del 2014. Es basaria en la constatació que el modestíssim creixement del PIB del tercer i del quart trimestre del 2013 (darreres dades conegudes) s’ha donat associat a increments de l’ocupació que ningú no esperava. Es fonamentaria en els sentiments d’unes economies domèstiques que han alleugerit en termes significatius i continuats durant 3 anys la càrrega immensa del seu endeutament. Es basaria en una taxa d’estalvi familiar de l’ordre d’un 10,4 % de la renda disponible, susceptible de fer viables increments, probablement curts o molt curts, del consum. Es manifestaria gràcies a l’evolució dels nivells de confiança encara escassos, però per fi positius, que s’han registrat. Es manifestarien després d’una sèrie de mesos d’estabilitat de la renda disponible i de l’allunyament en el temps dels darrers increments dels impostos. Es prefiguraria a través de les reaccions espectaculars que presenta el consum familiar davant les ofertes puntuals de béns i serveis a preus rebaixats o d’oportunitat.

En suma, hi ha indicis que semblen posar de manifest que algunes funcions bàsiques de la dinàmica econòmica interna, com ara la demanda de consum de les famílies, es troben en el llindar de l’inici d’una recuperació molt modesta i força suau, però positiva. La recuperació de l’economia no serà ni sobtada ni franca com ho va ser la del 1993, aquella recuperació oblidada que posà fi a la crisi dels anys 1989-1992. En tot cas seria una molt bona notícia que al dinamisme de la demanda externa s'hi afegís aviat el d'un dels components -el més important- de la demanda interna.

Cal avançar amb les reformes

Atesa la rigidesa que afecta els nivells i la composició de la despesa pública i les dificultats ingents que envolten la tasca d’augmentar els ingressos públics, es fa urgent donar continuïtat a la comesa d’avançar en el procés de reformes, iniciat fa dos anys, però relativament oblidat i sotmès a alguns ajornaments durant el 2013.

Les reformes prioritàries encara pendents són les relacionades amb les dimensions i el pes de les Administracions públiques, la insuficient eficiència del seu funcionament, les distorsions  que pateix i encomana a l’economia privada i els costos excessius que genera. Una part de les reformes inajornables se concentren en l’Administració central de l’Estat, si bé cal no deixar de banda les Administracions autonòmiques, provincials i locals. És significatiu i, alhora, preocupant que el compromís de contenció general de la despesa pública no hagi avançat el 2013 en l’àmbit de l’Administració central. Durant aquest any no solament no s’ha reduït el dèficit sectorial, sinó que ha augmentat fins al punt d’ampliar el seu pes sobre el PIB (ha passat del 3,8% el 2012 al 4,3% el 2013). Les principals partides responsables del fet foren les pensions i els interessos del deute. La taxa dels interessos pagats va ser inferior en termes unitaris a la del 2012, però la suma absoluta dels interessos pagats va ser superior en termes absoluts (augmentà en 4 dècimes del PIB). Val a dir que el deute acabà l’any en la xifra vertiginosa de 960.640 milions d’euros (93,9% del PIB).

En l’àmbit dels serveis està pendent la reforma de les associacions i dels col·legis professionals, destinada a incrementar la competència i ajustar els preus que paguen els usuaris. En l’àmbit legal estàn pendents la introducció de diversos retocs en la reforma laboral, l’establiment d’un nou marc legal per a les subvencions i altres actuacions amb les entitats que col·laboren amb l’Administració i li donen suport. També és encara pendent la modificació i simplificació del sistema tributari, tot acceptant que actualment no hi ha marge per a la reducció d’impostos reclamada per alguns dirigents mal informats.

L’any de mitges vacances pel que fa a les reformes que s’ha pres el Govern central després del complex i costós rescat bancari, convindria que donés pas a un avanç significatiu amb les reformes pendents. D’aquestes en depèn la contenció efectiva de la despesa pública i el nivell de productivitat general de l’economia. En depenen en bona mida el capteniment de la competitivitat de l’economia, l’evolució del deute i la continuïtat d’una recuperació encara tendra i feble, que demana decisions addicionals de modernització i renovació.

Reivindicació de l’austeritat

Hi ha un clam general contra l’austeritat. S’han fet recentment manifestacions molt concorregudes de rebuig i condemna de l’austeritat. La perversió del llenguatge, tan habitual els nostres dies, ha fet que molts identifiquin inadequadament els efectes no desitjables d’algunes retallades de la despesa pública amb el concepte d’austeritat. La identificació esmentada és incorrecta i no pertinent, ja que una cosa són les retallades, sobretot les fetes malament i grollerament, i una altra cosa és l’austeritat entesa d’acord amb la seva definició més pròpia i genuïna.

És austera aquella persona que administra la despesa amb lucidesa, bon criteri, moderació i sobrietat, tot evitant els excessos i la desmesura. Dit amb unes altres paraules, l’austeritat es posiciona contra l’adquisició, l’ús i el consum de béns i serveis innecessaris, superflus o sobrers i proposa evitar les despeses que impliquen un malbaratament de recursos. És austera aquella persona o entitat que es comporta tot evitant la tudadissa de recursos, siguin mediambientals, dineraris, financers, històrics o patrimonials. És aquell o aquella que cerca i vol maximitzar la utilitat dels sempre escassos recursos disponibles.

La perversió del sentit de l’austeritat prové d’una transposició com la que acabem d’indicar, consistent t a identificar-la amb una reducció de la despesa administrada i executada sense miraments, amb decisions precipitades, no prou ben ponderades i mal distribuïdes. Una de les característiques més greus que mereix la política de reducció de la despesa duta a terme a Espanya els darrers anys fa referència a la constatació, acreditada per la pròpia Comissió Europea, que els sacrificis imposats als grups amb menys recursos han estat molt més grans que els suportats pels grups amb més recursos. El repartiment de les càrregues de la consolidació fiscal en curs no s’ha fet equitativament i justa.

Recuperem el sentit propi de les paraules. No confonguem conceptes distints o fins i tot contraposats. L’austeritat no consisteix a administrar malament els recursos, distribuir injustament les càrregues que imposa, perjudicar els més febles, condemnar els més vulnerables a l’exclusió i la desempara. Recuperem el sentit de la paraula i evitem confusions barroeres i inconvenients. Consagrem el sentit propi del que significa l’austeritat i incorporem-la al conjunt de les ambicions més nobles de justícia, equitat, mesura i sobrietat. Des del punt de vista (POV) de l’economia, la racionalitat i l’eficiència s’identifiquen a llarg termini amb l’austeritat administrada amb seny, rigor i equitat. Sense austeritat la nostra societat no té cap futur i amb una austeritat mal administrada tampoc.

Estimular els preus i els nivells d'activitat

Ahir el Banc Central Europeu (BCE) va acordar mantenir sense variacions la taxa d’interès (0,50%), a pesar de l’evolució a l’alça de l’atur en el conjunt de l’Eurozona i de la persistència de la feblesa del nivell d’activitat. D’altra part, el governador Draghi va manifestar en roda de premsa que les previsions de l’entitat parlen d’una etapa llarga d’inflació moderada, inferior a la desitjable del 2%. Confirmà, tot seguit, que no s’identifiquen en aquesta etapa riscos rellevants de deflació, per tal com la situació actual reflecteix sobretot les baixes que presenten els preus de l’energia i dels aliments.

En el marc de l’escenari econòmic que el BCE contempla no són necessàries mesures immediates d’intervenció, ja que els efectes no convenients d’una inflació modesta i perllongada no es produeixen de manera ràpida. Es considera que de cara a les properes setmanes la volatilitat dels preus dels transports, viatges, allotjaments turístics, restaurants, bars i serveis d’oci, associada a l’aplicació en paral·lel de mesures no convencionals d’estímul dels preus podrien generar efectes inconvenients que convé evitar. Dit això, afegí que entre els membres del Consell de govern del BCE hi ha unanimitat sobre el paquet de mesures a aplicar i sobre l’abast d’aquestes mesures. Dit amb unes altres paraules, Alemanya n’està d’acord i segons sembla que volgué dir, la seva aplicació tindrà lloc el mes vinent o, a tot estirar, després de l’estiu. Insistí en la necessitat de continuar amb els esforços d’estabilitat pressupostària, ja que encara no s’ha aconseguit l’equilibri pertinent.

No detallà el ventall de mesures que es tenen pensades ni el seu abast concret. Atès el marge escàs que dóna la taxa bàsica d’interès vigent, cal esperar mesures addicionals que inclourien, probablement, l’augment de la liquiditat de l’economia, l’ampliació de l’oferta monetària, l’impuls del crèdit bancari, l'aplicació d'interessos negatius a alguns dipòsits i la consegüent reducció de la taxa de canvi de l’euro per afavorir l’entrada de la inversió exterior i l’augment de la demanda d’exportacions.

El fet que l’estímul dels preus comporti alhora l’estímul de la demanda interna i externa, de consum i d’inversió, determinarà que els seus efectes sobre l’activitat i l’ocupació siguin beneficiosos per a l’economia, sobretot per a la del conjunt de països amb taxes més elevades d’atur. De moment, les paraules de Draghi han servit una vegada més per animar els mercats, millorar les expectatives, reduir les incerteses i, molt probablement, per estimular els nivells d’activitat. Solament amb paraules va provocar fa un any i mig la fi de la guerra contra l’euro. Seria bo que ara provoqués, amb paraules o amb paraules i fets, l’enfortiment del nou cicle econòmic de recuperació.

Augmenta l'ocupació

Les dades d’ocupació i afiliació a la Seguretat Social corresponents al passat mes de març són afalagadores. Tant l’ocupació com les afiliacions augmentaren amb una mesura ajustada a les previsions i alhora amb un ritme coherent amb les tendències manifestades els darrers mesos, a les que donen continuïtat.

Val a dir que l’augment de l’ocupació i de les afiliacions és manifesta tant en les dades registrades o de recompte com en les dades desestacionalitzades, més estables i molt més significatives i rellevants. Alguns han considerat que aquestes dades no són satisfactòries perquè són modestes i perquè no asseguren una solució ràpida del gran problema de l’atur. Això no obstant, cal reconèixer que la persistència de la reiteració de l’augment efectiu de l’ocupació posa de manifest, si més no, tres coses que convé tenir en compte.

Demostra que l’economia es manté en un sender de creixement de l’activitat econòmica i de la producció que mereix una consideració positiva a pesar de la migradesa de les seves taxes actuals de variació. En segon lloc, convé dir que al darrera de la seva pulsació hi ha elements dependents de la balança comercial, de la posició competitiva dels preus de les mercaderies que exportem, de millora de la confiança empresarial, d’evolució positiva del sentiment general de confiança i d’expectatives basades en indicis de recuperació del crèdit i de reducció dels costos financers en el moment actual (encara no recollits per les estadístiques convencionals). En tercer lloc, s’ha de dir que les previsions disponibles abonen la continuïtat i l’acceleració pausada dels augmentes de l’ocupació i les afiliacions.

Cal dir que les observacions anteriors s’han de formular amb tota la cautela que convé a una situació fràgil i feble com correspon a tota fase inicial, tendra i envoltada d’amenaces. Contràriament, sobre les observacions esmentades hi planen alguns elements tan importants com ara la reducció de la prima de risc (avui ha tancat a 160,2 punts bàsics) i la minoració compromesa del dèficit consolidat de les Administracions públiques.

No hi ha motius per a l’eufòria. És ben cert, però tampoc no hi ha motius per al derrotisme i el pessimisme sistemàtic. Amb més raó encara no n’hi ha per a les burles amb què alguns han rebut les dades econòmiques que han publicat en el passat recent institucions de solvència inqüestionable. Si la recuperació de l’activitat i de l’ocupació es manté en taxes positives en els mesos que venen, cosa probable atesa la informació que donen els indicadors avançats d’activitat, tindrem motius objectius perquè es generalitzi un sentiment de satisfacció moderada i d’una certa esperança propici per treballar noves propostes i nous objectius.

Creixement sense inflació

L’evolució de l’IPC a Espanya els darrers mesos ha estat i és notícia per la seva extraordinària migradesa. Acostumats històricament a taxes generoses de creixement dels preus, ens sobta i alhora ens preocupa el fet que ens trobem ara immersos en un context de creixement feble dels preus.

La principal causa de fons d’aquest fet ve donada per l’atonia de la demana privada i pública, de consum i d’inversió. No en són alienes les expectatives d’estabilitat dels preus que ens envolten i ens condiciones inusualment. S’hi han d’afegir algunes causes circumstancials com la baixa dels preus de la benzina d’automoció i d’alguns altres productes d’ús generalitzat. No en són del tot alienes les baixes continuades dels preus de l’habitatge, nou i de segona mà, i d’alguns productes i serveis de demanda àmplia.

Val a dir que la feblesa dels preus no s’ha de confondre amb un fenomen de deflació o de baixa generalitzada dels preus. La deflació té conseqüències nefastes per a l’economia, com s’ha posat de manifest en ocasions del passat dins el context europeu. Estem davant el problema d’una inflació més feble i migrada del previst i del que és desitjable, però no estem davant un problema de deflació. D’altra part, cal esperar que el Banc Central Europeu (BCE) aplicarà, quan ho cregui convenient, mesures destinades a afavorir la progressió i, si és possible, l’augment de la inflació. Entre aquestes mesures cal esperar l’augment de l’oferta monetària, l’impuls efectiu del crèdit bancari, la baixa de les taxes d’interès i l’increment de la pulsació dels diversos components de la demanda interna.

Una situació perllongada d’inflació feble podria aportar elements poc o gens desitjables amb relació a la necessària reactivació de l’activitat productiva i de l’ocupació. Una rigorosa estabilitat de preus tendeix a retardar i a ajornar les decisions d’inversió i de consum en la mesura que aquestes decisions es veurien deslliurades de la pressió que s’associa als increments previsibles dels preus.

Ningú no vol deixar per demà unes compres que sap que demà seran més cares que avui. Molts, en canvi, deixaran per demà les compres que demà tindran els mateixos preus que avui o uns preus pràcticament equivalents. Una inflació moderada, compatible amb la consistència del càlcul econòmic, és desitjable atesos els seus efectes animadors i potenciadors de la demanda. Per acabar, convé dir que la situació actual permet l’aplicació d’unes mesures de reforç de l’activitat econòmica que no serien viables en un context d’inflació intensa i, per això, inconvenient i perillosa.

2-IV-2014

La confiança econòmica

Cada mes el CIS publica els índexs de confiança econòmica i l’índex sintètic que els agrupa o índex de sentiment econòmic. L’índex esmentat, que es publica des del 2004, tracta de mesurar el nivell i l’evolució de la confiança econòmica que tenen els agents que intervenen en els processos productius i els consumidors.

L’índex del sentiment econòmic corresponent al passat mes de març augmentà a Espanya en 2,2 punts i se situà en el nivell de 102,5 punts, la posició més elevada del setembre de 2007 ençà.

Val a dir que les variacions de la confiança precedeixen les variacions de l’activitat econòmica amb una antelació variable de setmanes o de mesos. De fet l’evolució de la producció depèn d’un conjunt complex de variables que s’associen a decisions de consum i d’inversió que es fan efectives amb funció de les expectatives, de la disponibilitat de recursos, de l’estat d’ànim dels agents econòmics i de la persistència dels superàvits o capacitat de finançació dels consumidors i de les empreses, que no han deixat de manifestar-se de manera clara els darrers anys.

Malgrat les opinions pessimistes que es prodiguen des de diversos sectors i la cautela que l’actual situació de feblesa generalitzada aconsella, no es pot negar que hi ha motius objectius per esperar un increment de l’activitat productiva en els curs del propers mesos, observació que comparteixen amb un elevat grau de coincidència les entitats públiques i privades, nacionals i internacionals, de previsió i anàlisi econòmica.

Convé tenir en compte, a més, que contribueixen positivament a l’augment de l’activitat productiva la reducció del dèficit públic i la notable reducció de la prima de risc, actualment en posicions de 165 punts bàsics, inferiors a les del 2005. No hi contribueix, en canvi, l’evolució dels preus, encallada en taxes inferiors a les previstes (2%) i desitjables.

1-IV-2014