Un deute immens

Les dades publicades recentment pel Banc d’Espanya sobre el volum del deute públic a la fi de l’any han posat d’actualitat les anàlisis de l’elevat endeutament del país. El fet que el deute públic se situï per sobre dels 1.023 bilions d’euros, després de créixer acceleradament els anys de la crisi econòmica, planteja interrogants i és causa d’inquietuds raonables.

Han estat les principals causes de l’augment del deute públic la reducció dels ingressos fiscals durant la crisi i l’augment paral·lel d’algunes partides de la despesa social. També hi han contribuït l’augment de les taxes d’interès arran de l’increment de la prima de risc en el marc de la batalla d’alguns especuladors potents i entossudits contra l’euro i la seva estabilitat fins fa cosa d’un any i mig. No han estat irrellevants les resistències socials a algunes retallades en sanitat, educació i altres aplicacions prioritàries, sovint irrenunciables.

La possible estabilització del deute per sota dels mil cent milions d’euros en el curs de l’any que som i dels immediatament següents, aporta elements de confiança i alhora d’exigència en la gestió de la liquidació dels pressupostos públics i dels dèficits convinguts. L’obtenció de resultats positius suficients en aquest àmbit tan difícil i alhora tan poc agraït, per bé que imperiosament necessari, demana implementar amb eficàcia actuacions diverses, complexes i decidides en el control de la despesa pública, la renúncia a la despesa improductiva, el manteniment de l’austeritat, la lluita aferrissada amb resultats tangibles contra el frau fiscal i contra la corrupció i l’apliacació estricta del deute a aplicacions relacionades amb operacions d’inversió o, dit d’una altra manera, de formació bruta de capital fix.

Miquel Alenyà
Economista

Economia i subjectivitat

Són d’admirar les explicacions recents que fan alguns grans i bons economistes sobre els efectes que tindran sobre l‘economia europea algunes de les mesures acordades i aplicades les darreres setmanes als països de l’Eurozona, sobretot amb relació a les taxes d’interès, els nivells de liquiditat i els volums de l’oferta monetària. La brillantor dels relats publicats posa de manifest el grau d’informació disponible i la seva qualitat, molt superior a la que era a l’abast de la majoria d’especialistes ara fa només 15 o 20 anys. Aquest fet respon a dues causes principals: l’avanç de la informació estadística que s’elabora i publica i l’augment considerable del cabal de coneixements econòmics que manegen els analistes ben informats.

És el nostre propòsit cridar l’atenció sobre un aspecte que considerem importantíssim, per bé que sovint oblidat o no prou ben tingut en compte pels bons especialistes econòmics. Ens referim a aquells que saben descriure cadenes complexes de relacions causals i matrius encara més complexes d’interelacions causals i no causals, enteses d’acord amb la metodologia que ens llegà l’inoblidable professor José Luis Sampedro. Entre les baules de les cadenes esmentades i entre els nusos d’intersecció de les xarxes de les variables citades no s’estableixen ni relacions ni interrelacions mecàniques o automàtiques, que tendeixin a comportar-se de manera uniforme o fixa al llarg del temps. Ben al contrari, tendeixen a mostrar graus diversos de flexibilitat i, consegüentment, de variabilitat dependent d’elements sotmesos al capteniment força capriciós, imprevisible, sovint sorprenent i sempre lliure, de mecanicismes com és ara l’estat d’ànim de les persones humanes, el clima que respiren en un moment donat o les atmosferes que els envolten i condicionen de formes molt diverses i, fins i tot, contradictòries.

Caldria que els nostres economistes ho recordessin en uns moments tan transcendentals com els actuals a l’hora d’establir els efectes que es poden obtenir amb mesures monetàries en relació s tres objectius tan importants com que els banquers es dediquin a donar crèdits, els empresaris a invertir i les famílies a consumir.

Miquel Alenyà

Economista

Augmenten el creixement i la confiança

No parlem avui de l’evolució el passat gener de l’ocupació i de l’atur, si bé les dades publicades demanen alguns aclariments professionals ben pertinents, que tractarem un altre dia. Així ho fem perquè s’han publicat recentment dues dades econòmiques força rellevants: l’índex de confiança del CIS i l’estimació de la taxa anualitzada de variació de l’activitat econòmica. Són dues dades bàsiques i alhora complementàries que no admeten consideracions discutibles sobre aspectes parcials o, fins i tot, marginals de la realitat. L’índex de confiança econòmica dels ciutadans s’ha elevat al 99,7% amb una millora substancial sobre el mes anterior. D’altra banda, les darreres estimacions sobre l’evolució de l’activitat econòmica situen la d’avanç en aquests moments entre el 2,5% i el 3%.

Les anàlisis freqüents que contraposen el recompte del nombre d’hores treballades al de les dades oficials d’ocupació, s’han pogut sostenir els darrers mesos, atesa la manca d’informació puntual sobre el capteniment de la productivitat aparent del treball i la manifesta migradesa de les taxes de creixement del producte interior. Serà més difícil i menys útil fer-ho a partir d’ara en el marc d’unes dades més àmplies i alhora prou consistents per explicar tant els augments de la productivitat (en part deguts al fet que els treballadors fan més hores de feina que les convingudes i declarades) com els increments de l’activitat productiva, per fi prou grans crear ocupació efectiva.

Malgrat tot, pesen encara sobre l’economia alguns problemes no gens irrellevants com ara els que afecten la reducció progressiva de la cobertura de l’atur, sobretot pel que fa al de llarga durada, la feblesa de la inversió, la presència en el país de maniobres especulatives inquietants, la migradesa del creixement dels països del nostre entorn més proper i la fixació alemanya gairebé obsessiva d’obtenir i acumular superàvits de les balances exteriors de pagaments i de finançació.

Miquel Alenyà

Economista