Un deute immens

Les dades publicades recentment pel Banc d’Espanya sobre el volum del deute públic a la fi de l’any han posat d’actualitat les anàlisis de l’elevat endeutament del país. El fet que el deute públic se situï per sobre dels 1.023 bilions d’euros, després de créixer acceleradament els anys de la crisi econòmica, planteja interrogants i és causa d’inquietuds raonables.

Han estat les principals causes de l’augment del deute públic la reducció dels ingressos fiscals durant la crisi i l’augment paral·lel d’algunes partides de la despesa social. També hi han contribuït l’augment de les taxes d’interès arran de l’increment de la prima de risc en el marc de la batalla d’alguns especuladors potents i entossudits contra l’euro i la seva estabilitat fins fa cosa d’un any i mig. No han estat irrellevants les resistències socials a algunes retallades en sanitat, educació i altres aplicacions prioritàries, sovint irrenunciables.

La possible estabilització del deute per sota dels mil cent milions d’euros en el curs de l’any que som i dels immediatament següents, aporta elements de confiança i alhora d’exigència en la gestió de la liquidació dels pressupostos públics i dels dèficits convinguts. L’obtenció de resultats positius suficients en aquest àmbit tan difícil i alhora tan poc agraït, per bé que imperiosament necessari, demana implementar amb eficàcia actuacions diverses, complexes i decidides en el control de la despesa pública, la renúncia a la despesa improductiva, el manteniment de l’austeritat, la lluita aferrissada amb resultats tangibles contra el frau fiscal i contra la corrupció i l’apliacació estricta del deute a aplicacions relacionades amb operacions d’inversió o, dit d’una altra manera, de formació bruta de capital fix.

Miquel Alenyà
Economista

Economia i subjectivitat

Són d’admirar les explicacions recents que fan alguns grans i bons economistes sobre els efectes que tindran sobre l‘economia europea algunes de les mesures acordades i aplicades les darreres setmanes als països de l’Eurozona, sobretot amb relació a les taxes d’interès, els nivells de liquiditat i els volums de l’oferta monetària. La brillantor dels relats publicats posa de manifest el grau d’informació disponible i la seva qualitat, molt superior a la que era a l’abast de la majoria d’especialistes ara fa només 15 o 20 anys. Aquest fet respon a dues causes principals: l’avanç de la informació estadística que s’elabora i publica i l’augment considerable del cabal de coneixements econòmics que manegen els analistes ben informats.

És el nostre propòsit cridar l’atenció sobre un aspecte que considerem importantíssim, per bé que sovint oblidat o no prou ben tingut en compte pels bons especialistes econòmics. Ens referim a aquells que saben descriure cadenes complexes de relacions causals i matrius encara més complexes d’interelacions causals i no causals, enteses d’acord amb la metodologia que ens llegà l’inoblidable professor José Luis Sampedro. Entre les baules de les cadenes esmentades i entre els nusos d’intersecció de les xarxes de les variables citades no s’estableixen ni relacions ni interrelacions mecàniques o automàtiques, que tendeixin a comportar-se de manera uniforme o fixa al llarg del temps. Ben al contrari, tendeixen a mostrar graus diversos de flexibilitat i, consegüentment, de variabilitat dependent d’elements sotmesos al capteniment força capriciós, imprevisible, sovint sorprenent i sempre lliure, de mecanicismes com és ara l’estat d’ànim de les persones humanes, el clima que respiren en un moment donat o les atmosferes que els envolten i condicionen de formes molt diverses i, fins i tot, contradictòries.

Caldria que els nostres economistes ho recordessin en uns moments tan transcendentals com els actuals a l’hora d’establir els efectes que es poden obtenir amb mesures monetàries en relació s tres objectius tan importants com que els banquers es dediquin a donar crèdits, els empresaris a invertir i les famílies a consumir.

Miquel Alenyà

Economista

Augmenten el creixement i la confiança

No parlem avui de l’evolució el passat gener de l’ocupació i de l’atur, si bé les dades publicades demanen alguns aclariments professionals ben pertinents, que tractarem un altre dia. Així ho fem perquè s’han publicat recentment dues dades econòmiques força rellevants: l’índex de confiança del CIS i l’estimació de la taxa anualitzada de variació de l’activitat econòmica. Són dues dades bàsiques i alhora complementàries que no admeten consideracions discutibles sobre aspectes parcials o, fins i tot, marginals de la realitat. L’índex de confiança econòmica dels ciutadans s’ha elevat al 99,7% amb una millora substancial sobre el mes anterior. D’altra banda, les darreres estimacions sobre l’evolució de l’activitat econòmica situen la d’avanç en aquests moments entre el 2,5% i el 3%.

Les anàlisis freqüents que contraposen el recompte del nombre d’hores treballades al de les dades oficials d’ocupació, s’han pogut sostenir els darrers mesos, atesa la manca d’informació puntual sobre el capteniment de la productivitat aparent del treball i la manifesta migradesa de les taxes de creixement del producte interior. Serà més difícil i menys útil fer-ho a partir d’ara en el marc d’unes dades més àmplies i alhora prou consistents per explicar tant els augments de la productivitat (en part deguts al fet que els treballadors fan més hores de feina que les convingudes i declarades) com els increments de l’activitat productiva, per fi prou grans crear ocupació efectiva.

Malgrat tot, pesen encara sobre l’economia alguns problemes no gens irrellevants com ara els que afecten la reducció progressiva de la cobertura de l’atur, sobretot pel que fa al de llarga durada, la feblesa de la inversió, la presència en el país de maniobres especulatives inquietants, la migradesa del creixement dels països del nostre entorn més proper i la fixació alemanya gairebé obsessiva d’obtenir i acumular superàvits de les balances exteriors de pagaments i de finançació.

Miquel Alenyà

Economista

El FMI i l’amenaça de deflació

El FMI ens desvetllà fa dos dies amb la notícia que Espanya és el país de la UE sotmès a una amenaça més gran de deflació. Estima el FMI que en una escala del 0 a l'1, l’amenaça esmentada se situa en un nivell equivalent a un 0,6, mentre que  per al conjunt de l’Eurozona és solament d’un 0,2. En suma, l’amenaça afecta tots.

L’informe que comentem, a més de la notícia i la quantificació indicades aporta una breu explicació del que és una deflació, procés de baixa generalitzada dels preus, reducció de la demana, contracció de la producció i augment de l’atur. No cal dir que una situació com la descrita és el pitjor que es pot desitjar per a l’economia espanyola, que en aquests moments experimenta una tímida i també fràgil recuperació. En termes intertrimestrals del PIB va ser d'un 0,1% el tercer trimestre del 2013 i d'un 0,2% el quart trimestre (darreres dades disponibles).

Una setmana abans el governador del Banc Central Europeu (BCE) havia manifestat que les amenaces de deflació a l’Eurozona eren poc rellevants ja que l’escàs ritme inflacionista dels darrers mesos era conseqüència, sobretot, de l’evolució negativa dels preus de l’energia i dels aliments, sotmesos a oscil·lacions alienes al funcionament del sistema productiu interior. Tot seguit assegurà que el BCE es mantindrà molt atent a l’evolució dels preus i que en cas que constati riscos objectius de deflació disposa per actuar de l'acord unànime del seu Consell (inclòs, per tant, el conseller alemany). Les paraules de Draghi, basades en una anàlisi explícita, convincent i ben raonada dels fets varen dissipar els temors existents i abonaren la continuïtat d’un clima de confiança que el FMI ha vingut a alterar poc després amb anuncis de ressonàncies poc tranquil·litzadores.

És cert que a Espanya s’han registrat puntualment algunes taxes anuals negatives de variació dels preus. Val a dir, però, que unes taxes negatives puntuals com les observades no constitueixen una deflació ni en poden ser causa terminant de la seva aparició en un futur immediat. És necessari que la baixa dels preus es basi en un estat de coses caracteritzat per l’existència d’expectatives i d'observacions prou generalitzades, perllongades en el temps i arrelades perquè es pugui obrir pas una situació de deflació. Cal dir, a més, que ni al nostre país ni en el conjunt de l’Eurozona la feblesa dels preus neix de previsions, indicacions i conductes que toquen el bessó del sistema productiu i dels mecanismes de fixació dels preus interiors. D'altra banda, convé recordar que el BCE disposa de les competències necessàries i suficients per afrontar i resoldre amb eficàcia l’emergència eventual d’una deflació. Pot augmentar els nivells de liquiditat de l’economia, pot implantar taxes negatives d‘interès als dipòsits constituïts en les seves caixes, pot comprar al comptat deute públic, pot estimular el crèdit del sistema financer a empreses i particulars, pot rebaixar la taxa bàsica d’interès de l’euro, etc.

Seria bo que el FMI acompanyés les seves recomanacions i la comunicació dels resultats de les seves anàlisis amb els nivells d’informació, documentació, rigor i seriositat que usa habitualment el BCE. A més, seria d’agrair que coordinés els seus anuncis i les seves recomanacions amb les de l’autoritat monetària europea, el BCE.

Indicis de millora del consum familiar

Els darrers mesos s’han posat de manifest alguns indicis de millora de la demanda de consum de les famílies. És cert que les observacions no són ni determinants ni d’una envergadura que permeti establir conclusions clares i terminants. Els indicis de què parlem es presenten envoltats d’indicacions contradictòries i de nombroses amenaces que abonen anàlisis contraposades. Tot amb tot, la constatació de les indicacions esmentades permeten establir que, per primer cop amb molt de temps, hi ha alguns motius per transitar del pessimisme a posicions més lleugeres de dubte i de diagnòstics insegurs.

Entre els analistes econòmics s’han imposat dues tendències divergents. Uns parlen del present amb la mirada posada en els mesos passats i en els grans problemes de fons que afecten de manera rellevant i determinant la situació econòmica, com ara l’atur, la feblesa de la dinàmica que acompanya la demanda interna, les dimensions i la rigidesa a la baixa del dèficit públic, la magnitud desmesurada de l’endeutament de les famílies, les proporcions aclaparadores del deute públic, etc. Un altre grup d’analistes parlen del present mirant manifestacions immediates de la realitat actual des d’un punt de vista que presta atenció al detall, al matís, al símptoma, tot pensant que la situació actual no està condemnada necessàriament a l’estroncament permanent. Pensen que la història demostra que en economia es produeixen sovint canvis capaços de trencar inèrcies arrelades, aparentment inqüestionables. Sostenen que els cicles econòmics s’encadenen amb alternances poc previsibles.

Alguns observadors d’aquest segon grup detecten en aquests moments símptomes d’estabilitat i, tal vegada, d’una lleugera millora de la demanda de les famílies. Després de 6 anys de contenció i renúncies, emergeixen desitjos de canviar, si més no una mica, les conductes. Aquesta nova situació es manifestaria a l’empara d’una inflació escassíssima que ha permès una progressió molt suau de la capacitat adquisitiva d’una renda real que ha augmentat en termes molt modestos, però positius. Es manifestaria a través d’una millora tímida de les expectatives que generen les previsions sobre la bona campanya turística del 2014. Es basaria en la constatació que el modestíssim creixement del PIB del tercer i del quart trimestre del 2013 (darreres dades conegudes) s’ha donat associat a increments de l’ocupació que ningú no esperava. Es fonamentaria en els sentiments d’unes economies domèstiques que han alleugerit en termes significatius i continuats durant 3 anys la càrrega immensa del seu endeutament. Es basaria en una taxa d’estalvi familiar de l’ordre d’un 10,4 % de la renda disponible, susceptible de fer viables increments, probablement curts o molt curts, del consum. Es manifestaria gràcies a l’evolució dels nivells de confiança encara escassos, però per fi positius, que s’han registrat. Es manifestarien després d’una sèrie de mesos d’estabilitat de la renda disponible i de l’allunyament en el temps dels darrers increments dels impostos. Es prefiguraria a través de les reaccions espectaculars que presenta el consum familiar davant les ofertes puntuals de béns i serveis a preus rebaixats o d’oportunitat.

En suma, hi ha indicis que semblen posar de manifest que algunes funcions bàsiques de la dinàmica econòmica interna, com ara la demanda de consum de les famílies, es troben en el llindar de l’inici d’una recuperació molt modesta i força suau, però positiva. La recuperació de l’economia no serà ni sobtada ni franca com ho va ser la del 1993, aquella recuperació oblidada que posà fi a la crisi dels anys 1989-1992. En tot cas seria una molt bona notícia que al dinamisme de la demanda externa s'hi afegís aviat el d'un dels components -el més important- de la demanda interna.

Cal avançar amb les reformes

Atesa la rigidesa que afecta els nivells i la composició de la despesa pública i les dificultats ingents que envolten la tasca d’augmentar els ingressos públics, es fa urgent donar continuïtat a la comesa d’avançar en el procés de reformes, iniciat fa dos anys, però relativament oblidat i sotmès a alguns ajornaments durant el 2013.

Les reformes prioritàries encara pendents són les relacionades amb les dimensions i el pes de les Administracions públiques, la insuficient eficiència del seu funcionament, les distorsions  que pateix i encomana a l’economia privada i els costos excessius que genera. Una part de les reformes inajornables se concentren en l’Administració central de l’Estat, si bé cal no deixar de banda les Administracions autonòmiques, provincials i locals. És significatiu i, alhora, preocupant que el compromís de contenció general de la despesa pública no hagi avançat el 2013 en l’àmbit de l’Administració central. Durant aquest any no solament no s’ha reduït el dèficit sectorial, sinó que ha augmentat fins al punt d’ampliar el seu pes sobre el PIB (ha passat del 3,8% el 2012 al 4,3% el 2013). Les principals partides responsables del fet foren les pensions i els interessos del deute. La taxa dels interessos pagats va ser inferior en termes unitaris a la del 2012, però la suma absoluta dels interessos pagats va ser superior en termes absoluts (augmentà en 4 dècimes del PIB). Val a dir que el deute acabà l’any en la xifra vertiginosa de 960.640 milions d’euros (93,9% del PIB).

En l’àmbit dels serveis està pendent la reforma de les associacions i dels col·legis professionals, destinada a incrementar la competència i ajustar els preus que paguen els usuaris. En l’àmbit legal estàn pendents la introducció de diversos retocs en la reforma laboral, l’establiment d’un nou marc legal per a les subvencions i altres actuacions amb les entitats que col·laboren amb l’Administració i li donen suport. També és encara pendent la modificació i simplificació del sistema tributari, tot acceptant que actualment no hi ha marge per a la reducció d’impostos reclamada per alguns dirigents mal informats.

L’any de mitges vacances pel que fa a les reformes que s’ha pres el Govern central després del complex i costós rescat bancari, convindria que donés pas a un avanç significatiu amb les reformes pendents. D’aquestes en depèn la contenció efectiva de la despesa pública i el nivell de productivitat general de l’economia. En depenen en bona mida el capteniment de la competitivitat de l’economia, l’evolució del deute i la continuïtat d’una recuperació encara tendra i feble, que demana decisions addicionals de modernització i renovació.

Reivindicació de l’austeritat

Hi ha un clam general contra l’austeritat. S’han fet recentment manifestacions molt concorregudes de rebuig i condemna de l’austeritat. La perversió del llenguatge, tan habitual els nostres dies, ha fet que molts identifiquin inadequadament els efectes no desitjables d’algunes retallades de la despesa pública amb el concepte d’austeritat. La identificació esmentada és incorrecta i no pertinent, ja que una cosa són les retallades, sobretot les fetes malament i grollerament, i una altra cosa és l’austeritat entesa d’acord amb la seva definició més pròpia i genuïna.

És austera aquella persona que administra la despesa amb lucidesa, bon criteri, moderació i sobrietat, tot evitant els excessos i la desmesura. Dit amb unes altres paraules, l’austeritat es posiciona contra l’adquisició, l’ús i el consum de béns i serveis innecessaris, superflus o sobrers i proposa evitar les despeses que impliquen un malbaratament de recursos. És austera aquella persona o entitat que es comporta tot evitant la tudadissa de recursos, siguin mediambientals, dineraris, financers, històrics o patrimonials. És aquell o aquella que cerca i vol maximitzar la utilitat dels sempre escassos recursos disponibles.

La perversió del sentit de l’austeritat prové d’una transposició com la que acabem d’indicar, consistent t a identificar-la amb una reducció de la despesa administrada i executada sense miraments, amb decisions precipitades, no prou ben ponderades i mal distribuïdes. Una de les característiques més greus que mereix la política de reducció de la despesa duta a terme a Espanya els darrers anys fa referència a la constatació, acreditada per la pròpia Comissió Europea, que els sacrificis imposats als grups amb menys recursos han estat molt més grans que els suportats pels grups amb més recursos. El repartiment de les càrregues de la consolidació fiscal en curs no s’ha fet equitativament i justa.

Recuperem el sentit propi de les paraules. No confonguem conceptes distints o fins i tot contraposats. L’austeritat no consisteix a administrar malament els recursos, distribuir injustament les càrregues que imposa, perjudicar els més febles, condemnar els més vulnerables a l’exclusió i la desempara. Recuperem el sentit de la paraula i evitem confusions barroeres i inconvenients. Consagrem el sentit propi del que significa l’austeritat i incorporem-la al conjunt de les ambicions més nobles de justícia, equitat, mesura i sobrietat. Des del punt de vista (POV) de l’economia, la racionalitat i l’eficiència s’identifiquen a llarg termini amb l’austeritat administrada amb seny, rigor i equitat. Sense austeritat la nostra societat no té cap futur i amb una austeritat mal administrada tampoc.