Un deute immens

Les dades publicades recentment pel Banc d’Espanya sobre el volum del deute públic a la fi de l’any han posat d’actualitat les anàlisis de l’elevat endeutament del país. El fet que el deute públic se situï per sobre dels 1.023 bilions d’euros, després de créixer acceleradament els anys de la crisi econòmica, planteja interrogants i és causa d’inquietuds raonables.

Han estat les principals causes de l’augment del deute públic la reducció dels ingressos fiscals durant la crisi i l’augment paral·lel d’algunes partides de la despesa social. També hi han contribuït l’augment de les taxes d’interès arran de l’increment de la prima de risc en el marc de la batalla d’alguns especuladors potents i entossudits contra l’euro i la seva estabilitat fins fa cosa d’un any i mig. No han estat irrellevants les resistències socials a algunes retallades en sanitat, educació i altres aplicacions prioritàries, sovint irrenunciables.

La possible estabilització del deute per sota dels mil cent milions d’euros en el curs de l’any que som i dels immediatament següents, aporta elements de confiança i alhora d’exigència en la gestió de la liquidació dels pressupostos públics i dels dèficits convinguts. L’obtenció de resultats positius suficients en aquest àmbit tan difícil i alhora tan poc agraït, per bé que imperiosament necessari, demana implementar amb eficàcia actuacions diverses, complexes i decidides en el control de la despesa pública, la renúncia a la despesa improductiva, el manteniment de l’austeritat, la lluita aferrissada amb resultats tangibles contra el frau fiscal i contra la corrupció i l’apliacació estricta del deute a aplicacions relacionades amb operacions d’inversió o, dit d’una altra manera, de formació bruta de capital fix.

Miquel Alenyà
Economista