Augmenta l'ocupació

Les dades d’ocupació i afiliació a la Seguretat Social corresponents al passat mes de març són afalagadores. Tant l’ocupació com les afiliacions augmentaren amb una mesura ajustada a les previsions i alhora amb un ritme coherent amb les tendències manifestades els darrers mesos, a les que donen continuïtat.

Val a dir que l’augment de l’ocupació i de les afiliacions és manifesta tant en les dades registrades o de recompte com en les dades desestacionalitzades, més estables i molt més significatives i rellevants. Alguns han considerat que aquestes dades no són satisfactòries perquè són modestes i perquè no asseguren una solució ràpida del gran problema de l’atur. Això no obstant, cal reconèixer que la persistència de la reiteració de l’augment efectiu de l’ocupació posa de manifest, si més no, tres coses que convé tenir en compte.

Demostra que l’economia es manté en un sender de creixement de l’activitat econòmica i de la producció que mereix una consideració positiva a pesar de la migradesa de les seves taxes actuals de variació. En segon lloc, convé dir que al darrera de la seva pulsació hi ha elements dependents de la balança comercial, de la posició competitiva dels preus de les mercaderies que exportem, de millora de la confiança empresarial, d’evolució positiva del sentiment general de confiança i d’expectatives basades en indicis de recuperació del crèdit i de reducció dels costos financers en el moment actual (encara no recollits per les estadístiques convencionals). En tercer lloc, s’ha de dir que les previsions disponibles abonen la continuïtat i l’acceleració pausada dels augmentes de l’ocupació i les afiliacions.

Cal dir que les observacions anteriors s’han de formular amb tota la cautela que convé a una situació fràgil i feble com correspon a tota fase inicial, tendra i envoltada d’amenaces. Contràriament, sobre les observacions esmentades hi planen alguns elements tan importants com ara la reducció de la prima de risc (avui ha tancat a 160,2 punts bàsics) i la minoració compromesa del dèficit consolidat de les Administracions públiques.

No hi ha motius per a l’eufòria. És ben cert, però tampoc no hi ha motius per al derrotisme i el pessimisme sistemàtic. Amb més raó encara no n’hi ha per a les burles amb què alguns han rebut les dades econòmiques que han publicat en el passat recent institucions de solvència inqüestionable. Si la recuperació de l’activitat i de l’ocupació es manté en taxes positives en els mesos que venen, cosa probable atesa la informació que donen els indicadors avançats d’activitat, tindrem motius objectius perquè es generalitzi un sentiment de satisfacció moderada i d’una certa esperança propici per treballar noves propostes i nous objectius.

Creixement sense inflació

L’evolució de l’IPC a Espanya els darrers mesos ha estat i és notícia per la seva extraordinària migradesa. Acostumats històricament a taxes generoses de creixement dels preus, ens sobta i alhora ens preocupa el fet que ens trobem ara immersos en un context de creixement feble dels preus.

La principal causa de fons d’aquest fet ve donada per l’atonia de la demana privada i pública, de consum i d’inversió. No en són alienes les expectatives d’estabilitat dels preus que ens envolten i ens condiciones inusualment. S’hi han d’afegir algunes causes circumstancials com la baixa dels preus de la benzina d’automoció i d’alguns altres productes d’ús generalitzat. No en són del tot alienes les baixes continuades dels preus de l’habitatge, nou i de segona mà, i d’alguns productes i serveis de demanda àmplia.

Val a dir que la feblesa dels preus no s’ha de confondre amb un fenomen de deflació o de baixa generalitzada dels preus. La deflació té conseqüències nefastes per a l’economia, com s’ha posat de manifest en ocasions del passat dins el context europeu. Estem davant el problema d’una inflació més feble i migrada del previst i del que és desitjable, però no estem davant un problema de deflació. D’altra part, cal esperar que el Banc Central Europeu (BCE) aplicarà, quan ho cregui convenient, mesures destinades a afavorir la progressió i, si és possible, l’augment de la inflació. Entre aquestes mesures cal esperar l’augment de l’oferta monetària, l’impuls efectiu del crèdit bancari, la baixa de les taxes d’interès i l’increment de la pulsació dels diversos components de la demanda interna.

Una situació perllongada d’inflació feble podria aportar elements poc o gens desitjables amb relació a la necessària reactivació de l’activitat productiva i de l’ocupació. Una rigorosa estabilitat de preus tendeix a retardar i a ajornar les decisions d’inversió i de consum en la mesura que aquestes decisions es veurien deslliurades de la pressió que s’associa als increments previsibles dels preus.

Ningú no vol deixar per demà unes compres que sap que demà seran més cares que avui. Molts, en canvi, deixaran per demà les compres que demà tindran els mateixos preus que avui o uns preus pràcticament equivalents. Una inflació moderada, compatible amb la consistència del càlcul econòmic, és desitjable atesos els seus efectes animadors i potenciadors de la demanda. Per acabar, convé dir que la situació actual permet l’aplicació d’unes mesures de reforç de l’activitat econòmica que no serien viables en un context d’inflació intensa i, per això, inconvenient i perillosa.

2-IV-2014

La confiança econòmica

Cada mes el CIS publica els índexs de confiança econòmica i l’índex sintètic que els agrupa o índex de sentiment econòmic. L’índex esmentat, que es publica des del 2004, tracta de mesurar el nivell i l’evolució de la confiança econòmica que tenen els agents que intervenen en els processos productius i els consumidors.

L’índex del sentiment econòmic corresponent al passat mes de març augmentà a Espanya en 2,2 punts i se situà en el nivell de 102,5 punts, la posició més elevada del setembre de 2007 ençà.

Val a dir que les variacions de la confiança precedeixen les variacions de l’activitat econòmica amb una antelació variable de setmanes o de mesos. De fet l’evolució de la producció depèn d’un conjunt complex de variables que s’associen a decisions de consum i d’inversió que es fan efectives amb funció de les expectatives, de la disponibilitat de recursos, de l’estat d’ànim dels agents econòmics i de la persistència dels superàvits o capacitat de finançació dels consumidors i de les empreses, que no han deixat de manifestar-se de manera clara els darrers anys.

Malgrat les opinions pessimistes que es prodiguen des de diversos sectors i la cautela que l’actual situació de feblesa generalitzada aconsella, no es pot negar que hi ha motius objectius per esperar un increment de l’activitat productiva en els curs del propers mesos, observació que comparteixen amb un elevat grau de coincidència les entitats públiques i privades, nacionals i internacionals, de previsió i anàlisi econòmica.

Convé tenir en compte, a més, que contribueixen positivament a l’augment de l’activitat productiva la reducció del dèficit públic i la notable reducció de la prima de risc, actualment en posicions de 165 punts bàsics, inferiors a les del 2005. No hi contribueix, en canvi, l’evolució dels preus, encallada en taxes inferiors a les previstes (2%) i desitjables.

1-IV-2014

Observacions d'actualitat (Parlament al Cercle d'Economia de Mallorca)

Bon vespre, president. Bon vesper tots els presents. Primer de tot vos vull agrair la invitació a participar en aquest acte i, molt especialment, president, les seves paraules elogioses de presentació. Aquesta és la tercera vegada que intervenc com a convidat a una sessió del Cercle d’Economia de Mallorca, institució a la que he estat vinculat des del seu inici.

Pens que pot ser útil exposar algunes observacions sobre temes d’actualitat per tal d’aclarir algunes coses i aprofundir en l’anàlisi d’algunes altres, que a parer meu tenen una indubtable importància per a la comprensió de la realitat econòmica del moment.

La baixa de la prima de risc

Els darrers mesos hem assistit a un procés gradual de reducció de la prima de risc dels bons espanyols a 10 anys. S’ha dit i s’ha repetit amb freqüència que el fet és conseqüència de l’encert de les polítiques d’ajust fiscal aplicades a Espanya darrerament. Si bé aquesta afirmació es refereix a un fet concret (la reducció dels nostres desequilibris financers públics), cal dir que oculta la causa principal i fonamental del fenomen. No té en compte que alhora s’han reduït també i en mesura rellevant les primes de risc dels bons a 10 anys d’altres països de l’Eurozona. A Grècia s’ha passat d’una prima de risc de 1.900 punts a una de 600 punts basics. A Portugal s’ha passat d’una prima de 900 punts a una de 325 punts. A Itàlia s’ha passat de 600 punts a 200 punts. A Irlanda la prima se situa ara en 220 punts bàsics. Finlàndia i Holanda tenen ara unes primes de l’ordre dels 20 a 30 punts. Contràriament, el bono alemany ha passat d’uns interessos equivalents  al -0,50% a uns interessos actuals de l’1,65%, amb un augment de 2,15 punts.

El fenomen conjunt s’explica sobretot en funció de l’acabament de la guerra contra l’euro desplegada i sostinguda en els mercats per grups que avui miren en una altra direcció. La ruptura de l’euro ha deixat de ser un objectiu perseguit i desitjat, perquè els especuladors s’han cansat d’una lluita que els ha fet perdre temps i diners.

Situar la reducció de la prima de risc espanyola en  el seu context permet entendre millor les coses i abona sensacions més confortables de seguretat i estabilitat.

Dades d’ocupació i d’afiliacions a la Seguretat Social

A Espanya es publiquen les dades corresponents a sèries originals de persones ocupades i d’afiliacions a la Seguretat Social. A països estadísticament més avançats, o amb cultura econòmica més avançada, es publiquen les dades corresponents a sèries desestacionalitzades (llevades les oscil·lacions estacionals i de calendari). Aquesta pràctica permet al públic entendre millor la informació estadística corresponent i alhora el relleva de la tasca enutjosa de procedir a la desestacionalització de les sèries per veure quina és la variació real de les dades, tot deixant de banda les variacions aparents degudes als moviments estacionals. Als EUA les dades d’ocupació i d’afiliació es donen sempre en termes desestacionalitzats.

Les dades de gener de 2014 (les darreres publicades) corresponents a població aturada a Espanya donen un augment de 113.000 persones. Si es miren les sèries desestacionalitzades hi ha una reducció de 13.000 persones. Pel que fa a afiliacions, les dades primàries donen una baixa de 184.000 persones i les desestacionalitzades un augment de 35.5000 afiliacions. La lectura de les sèries de dades significatives (les desestacionalitzades) permet constatar que continuem en un sender de reducció de l’atur i d’augment de les afiliacions, fet que permet esperar dades favorables amb relació al corrent mes de febrer.

Cobertura de l’atur

La taxa de cobertura de l’atur és una dada molt important i força transcendent. Passa, però, que no se li presta habitualment l’atenció que mereix.

Després d’estar situada a l’entorn del 80%, tot al llarg del darrer any ha disminuït amb rapidesa. Actualment (dades de desembre de 2013) se situa en un 60% (61,4%), amb una reducció de 20 punts percentuals.

Aquest fet és causa de situacions personals i familiars noves de pobresa i desempara que les entitats humanitàries advertim de seguida. Aquí tenim un problema social rellevant que sembla que passa desapercebut pel que fa a la informació econòmica i social de caràcter general.

Evolució del deute públic

Llevats els efectes de les campanyes de pagament de les Administracions públiques a proveïdors i de l’operació de rescat de la Banca, el deute públic bàsic no ha deixat d’augmentar. El ingressos públics no assoleixen de sumar els imports equivalents al nivell de les despeses. Tanquem els exercicis pressupostaris públics amb dèficits importants, que no hem estat capaços de resoldre. És cert que tenim aquests dèficits autoritzats per la Comissió Europea, però constitueixen un llast mal d’administrar.

Val a dir que aquest fet s’ha donat els darrers anys associat a l’obtenció de superàvits anuals del sector privat de l’economia (empreses) i de superàvits de les famílies.

Dit amb unes altres paraules, el sector públic espanyol té problemes greus d’obtenció d’ingressos per dues causes principals: les dimensions i l’arrelament del frau fiscal i l’estructura carregada de deduccions i desgravacions per a les empreses del sistema fiscal en vigor.

Les balances fiscals

La propera publicació de les balances fiscals regionals per part del Ministeri d’Hisenda es presentarà acompanyada de la publicació dels comptes regionalitzats. Aquests analitzaran, des de el punt de vista de l’Estat, el saldo del que ingressa i del que despèn amb cada ciutadà (receptor final) en un territori. La balança fiscal posa de manifest quin seria el saldo (positiu o negatiu) si el territori que s’estudia recaptés directament tots els impostos i fes totes les despeses.

El mètode dels comptes regionalitzats s’estudia des de fa uns quants anys en el Ministeri, des de la legislatura anterior. El seu interès crec és inqüestionable. La combinació dels dos mètodes (comptes regionalitzats i balança fiscal) pot enriquir l’anàlisi i millorar l’anàlisi de la realitat..

Moltes gràcies.

Parlament fet al Cercle d’Economia de Mallorca

Hotel Valparaiso

Palma, 20-II-2013.

Un rescat blan ?

Després de nombroses gestions del Govern espanyol encaminades a obtenir un rescat blan, limitat de la banca, sembla que l’objectiu s’ha aconseguit si més no en bona part. D’una banda, s’espera que el rescat (amb l’aportació d’una suma elevada de recursos) no es farà directament a l’Estat, sinó al Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB). Aquest fet permet esperar que el llistat d’exigències que s’imposaran inevitablement afectaran sobretot el sistema bancari. D’altra part, l’ajut no es prestarà des del fons europeu de rescat temporal o Facilitat Europea d’Estabilitat Financera (FEEF), sinó des del Mecanisme Europeu d’Estabilitat Financera (MEDE), que entrarà en vigor el proper mes de juliol. El nou instrument permet que les aportacions es puguin fer sense implicar els Estats i, consegüentment, sense intervenir-los formalment, tot evitant l’estigma que s’hi ha donat associat fins ara. Finalment, el rescat es limitarà a les entitats bancàries necessitades d’ajuts, la qual cosa farà que les dimensions de les aportacions de l’Eurozona siguin força inferiors a les de Grècia, Irlanda i Portugal. La crisi de Bankia va precipitar la situació i ha imposat la necessitat d’afrontar-la sense ajornaments. Resta pendent de determinar la magnitud de l’ajut o rescat. El proper dia 11 es coneixeran les estimacions del Fons Monetari Internacional (FMI) i el 21 següent es coneixeran les avaluacions de les consultores independents Oliver Wyman i Roland Berger. A aquestes avaluacions s’afegiran les conclusions de Deloitte, Ernst & Young, KPMG i PricewaterhouseCoopers (PwC) corresponents a l’anàlisi detallada de la cartera de crèdits i dels actius immobiliaris de les entitats bancàries dels 14 grups del sector. Addicionalment, es demanarà el dictamen del Banc d’Espanya. La xifra resultant es reduirà amb els recursos disponibles actualment al FROB, els recursos que les entitats afectades podran generar en el període de recapitalització i eventuals aportacions al FROB en el citat període. La suma final de l’ajut pot no ser exagerada o, dit amb unes altres paraules, pot ser moderada sense deixar de ser realista en el marc de l’escenari de futur més versemblant i probable (escenari base) posat amb relació, entitat per entitat, amb les capacitats de resistència i els nivells de feblesa dels seus balanços en un escenari d’estrès. Resta pendent de conèixer el llistat de condicions del rescat que s’imposarà al sector (retribucions dels executius, salaris, fons de pensions, control dels nivells de solvència, reduccions de xarxes i plantilles, canvis en la normativa de sanejaments i provisions, acceleració de la venda d’immobles en cartera, dividends, etc.) i, sobretot, les que s’imposaran a l’Estat com a sol•licitant de l’operació i garant de la devolució dels fons aportats. També resta pendent de conèixer la data de petició del rescat per part del Govern espanyol, que es pot produir aviat, per bé que probablement no abans de la publicació de les estimacions del FMI, el lliurament dels resultats de les auditories de les consultores independents i l’anàlisi d’aquesta documentació per part del Banc d’Espanya i del Govern central. Diari de Balears, 9-VI-2012.

La rebaixa dels sous i dels salaris

Sembla que la principal notícia econòmica d’aquest calorós mes d’agost sigui que el Fons Monetari Internacional (FMI) ha aconsellat Espanya tractar d’acordar una baixa general dels sous i dels salaris d’un 10%. La Comissió Europea de seguida ha fet costat a la proposta del FMI mostrant la seva conformitat amb l’opinió que el vicepresident Olli Rehn publicà a través del seu bloc. En pocs dies s’ha produït un devessall d’opinions crítiques que han omplert els mitjans audiovisuals i escrits del país.

Les crítiques fetes fins ara són, en general, contundents. Pens que massa contundents, però mancades d’argumentacions ben elaborades i fetes amb prou coneixement de causa i amb palesos afanys d’objectivitat. Dic que les crítiques no s’han basat en argumentacions per tal com les referències a un sol factor que presumiblement ho desqualifica tot mai no poden ser convincents en el marc d’una qüestió que demana anàlisis i reflexió. Així ho reclama la correcta consideració dels sempre complexos (més del que sembla) temes econòmics. Poques raons tindrem per acusar els altres de superficialitat i precipitació, si nosaltres ens instal·lem reiteradament, i en aquesta ocasió de manera prou exagerada, en posicions de campions europeus de la superficialitat i la precipitació.

El diàleg amb Europa s’ha de basar en anàlisis, aportacions de consideracions raonables i fonamentades, visions de conjunt i en el maneig de totes les variables que en cada cas en veuen afectades per una proposta o una contraproposta. No s’hi valen opinions, supòsits i defenses d’interesos legítims. En la difícil conjuntura en la que ens trobem immersos no procedeix reaccionar amb les habituals espurnes de la subjectivitat que ens agrada o de l’orgull i la presumpció que ens atribueixen no sense mica de raó més de quatre segles seguits de comportaments públics no del tot ben enfocats.

Les referències als efectes sobre el consum de l’eventual baixa dels sous i dels salaris i les referències a les baixes que han registrat en el darrers anys (un 6,1 % del 2011 ençà) no miren el bessó de la qüestió que es planteja i, per això, no són ni adequades ni suficients. Tampoc no expliquen tot el que s’ha d’explicar en moments delicats com ho són els presents. En aquest mateix sentit apunten les manifestacions d’alguns experts que parlen de la inoportunitat de les propostes de referència, atès que no garanteixen suficientment en el llarg termini els increments de competitivitat que es generarien a curt termini.

Vivim moments d’incerteses i inseguretats que ens convoquen a tots a fer sacrificis i a ser generosos. La primera passa en aquesta direcció seria bo que es concretés en una cosa tan òbvia com procurar-nos el maneig d’una informació suficient i d’anàlisis adequades per poder decidir amb correcció i al marge d’emocions falsament patriòtiques. És lamentable que quan és possible que tinguem la raó (no sé si la tenim en aquest cas), ens refugiem en la indolència estival i evitem demostrar les coses amb arguments.

Miquel Alenyà

Economia privada i ajust financer

L’economia privada experimentà a les Balears en el curs del 2011 un superàvit de relativa importància. Aquest fet comporta que els ingressos de les famílies, les empreses i les institucions privades sense afany de lucre, varen superar les despeses (corrents i d’inversió). Val a dir que el sector privat de les illes no solament no generà necessitats addicionals de finançació, sinó que va generar recursos suficients per reduir les seves posicions d’endeutament i nodrir alhora una xifra positiva d’estalvi. Dit amb unes altres paraules, l’economia privada de les illes se situà el 2011 en una posició de superàvit financer. El saldo viu dels crèdits atorgats al sector privat pel sistema bancari disminuí a les illes entre desembre del 2010 i el mateix mes del 2011 en 1.273,5 milions d’euros, segons les dades publicades per IBESTAT. El saldo dels actius dineraris en mans del sector privat va disminuir alhora en 1.509,8 milions d’euros, una xifra molt similar a l’anterior. Malgrat la similitud de les dues xifres, pensem que aquestes no són les dues cares d’una mateixa realitat. Bàsicament, per bé que no exclusivament, la reducció de l’endeutament respons al superàvit del sector, mentre la reducció dels saldos disponibles s’explicaria en funció d’un conjunt entrunyellat de variables, entre les quals les més importants serien les variacions experimentades al llarg de l’any per la pulsació dels motius de precaució i transacció. Possiblement, l’explicació més ajustada del fenomen s’hagi de relacionar amb el fet que els agents privats de les illes, després d’ajustar les seves despeses als paràmetres associats a la crisi econòmica, hagin vist reduïts els seus marges d’incertesa i, consegüentment, tinguin menors necessitats de la fàcil liquiditat que ofereixen els dipòsits bancaris (vista, estalvi i termini), tot preferint altres col·locacions per als seus excedents. El cert és que ni el consum ni la inversió de les empreses han donat mostres de recuperació en els darrers mesos. L’augment de l’estalvi s’hauria col·locat en actius menys líquids, per bé que més rendibles. La capacitat que l’economia privada ha demostrat a les illes contrasta amb les dificultats que troba en els darrers mesos el sector públic per aconseguir uns resultats similars. Diari de Balears, 23-V-2012.