La rebaixa dels sous i dels salaris

Sembla que la principal notícia econòmica d’aquest calorós mes d’agost sigui que el Fons Monetari Internacional (FMI) ha aconsellat Espanya tractar d’acordar una baixa general dels sous i dels salaris d’un 10%. La Comissió Europea de seguida ha fet costat a la proposta del FMI mostrant la seva conformitat amb l’opinió que el vicepresident Olli Rehn publicà a través del seu bloc. En pocs dies s’ha produït un devessall d’opinions crítiques que han omplert els mitjans audiovisuals i escrits del país.

Les crítiques fetes fins ara són, en general, contundents. Pens que massa contundents, però mancades d’argumentacions ben elaborades i fetes amb prou coneixement de causa i amb palesos afanys d’objectivitat. Dic que les crítiques no s’han basat en argumentacions per tal com les referències a un sol factor que presumiblement ho desqualifica tot mai no poden ser convincents en el marc d’una qüestió que demana anàlisis i reflexió. Així ho reclama la correcta consideració dels sempre complexos (més del que sembla) temes econòmics. Poques raons tindrem per acusar els altres de superficialitat i precipitació, si nosaltres ens instal·lem reiteradament, i en aquesta ocasió de manera prou exagerada, en posicions de campions europeus de la superficialitat i la precipitació.

El diàleg amb Europa s’ha de basar en anàlisis, aportacions de consideracions raonables i fonamentades, visions de conjunt i en el maneig de totes les variables que en cada cas en veuen afectades per una proposta o una contraproposta. No s’hi valen opinions, supòsits i defenses d’interesos legítims. En la difícil conjuntura en la que ens trobem immersos no procedeix reaccionar amb les habituals espurnes de la subjectivitat que ens agrada o de l’orgull i la presumpció que ens atribueixen no sense mica de raó més de quatre segles seguits de comportaments públics no del tot ben enfocats.

Les referències als efectes sobre el consum de l’eventual baixa dels sous i dels salaris i les referències a les baixes que han registrat en el darrers anys (un 6,1 % del 2011 ençà) no miren el bessó de la qüestió que es planteja i, per això, no són ni adequades ni suficients. Tampoc no expliquen tot el que s’ha d’explicar en moments delicats com ho són els presents. En aquest mateix sentit apunten les manifestacions d’alguns experts que parlen de la inoportunitat de les propostes de referència, atès que no garanteixen suficientment en el llarg termini els increments de competitivitat que es generarien a curt termini.

Vivim moments d’incerteses i inseguretats que ens convoquen a tots a fer sacrificis i a ser generosos. La primera passa en aquesta direcció seria bo que es concretés en una cosa tan òbvia com procurar-nos el maneig d’una informació suficient i d’anàlisis adequades per poder decidir amb correcció i al marge d’emocions falsament patriòtiques. És lamentable que quan és possible que tinguem la raó (no sé si la tenim en aquest cas), ens refugiem en la indolència estival i evitem demostrar les coses amb arguments.

Miquel Alenyà