Un rescat blan ?

Després de nombroses gestions del Govern espanyol encaminades a obtenir un rescat blan, limitat de la banca, sembla que l’objectiu s’ha aconseguit si més no en bona part. D’una banda, s’espera que el rescat (amb l’aportació d’una suma elevada de recursos) no es farà directament a l’Estat, sinó al Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB). Aquest fet permet esperar que el llistat d’exigències que s’imposaran inevitablement afectaran sobretot el sistema bancari. D’altra part, l’ajut no es prestarà des del fons europeu de rescat temporal o Facilitat Europea d’Estabilitat Financera (FEEF), sinó des del Mecanisme Europeu d’Estabilitat Financera (MEDE), que entrarà en vigor el proper mes de juliol. El nou instrument permet que les aportacions es puguin fer sense implicar els Estats i, consegüentment, sense intervenir-los formalment, tot evitant l’estigma que s’hi ha donat associat fins ara. Finalment, el rescat es limitarà a les entitats bancàries necessitades d’ajuts, la qual cosa farà que les dimensions de les aportacions de l’Eurozona siguin força inferiors a les de Grècia, Irlanda i Portugal. La crisi de Bankia va precipitar la situació i ha imposat la necessitat d’afrontar-la sense ajornaments. Resta pendent de determinar la magnitud de l’ajut o rescat. El proper dia 11 es coneixeran les estimacions del Fons Monetari Internacional (FMI) i el 21 següent es coneixeran les avaluacions de les consultores independents Oliver Wyman i Roland Berger. A aquestes avaluacions s’afegiran les conclusions de Deloitte, Ernst & Young, KPMG i PricewaterhouseCoopers (PwC) corresponents a l’anàlisi detallada de la cartera de crèdits i dels actius immobiliaris de les entitats bancàries dels 14 grups del sector. Addicionalment, es demanarà el dictamen del Banc d’Espanya. La xifra resultant es reduirà amb els recursos disponibles actualment al FROB, els recursos que les entitats afectades podran generar en el període de recapitalització i eventuals aportacions al FROB en el citat període. La suma final de l’ajut pot no ser exagerada o, dit amb unes altres paraules, pot ser moderada sense deixar de ser realista en el marc de l’escenari de futur més versemblant i probable (escenari base) posat amb relació, entitat per entitat, amb les capacitats de resistència i els nivells de feblesa dels seus balanços en un escenari d’estrès. Resta pendent de conèixer el llistat de condicions del rescat que s’imposarà al sector (retribucions dels executius, salaris, fons de pensions, control dels nivells de solvència, reduccions de xarxes i plantilles, canvis en la normativa de sanejaments i provisions, acceleració de la venda d’immobles en cartera, dividends, etc.) i, sobretot, les que s’imposaran a l’Estat com a sol•licitant de l’operació i garant de la devolució dels fons aportats. També resta pendent de conèixer la data de petició del rescat per part del Govern espanyol, que es pot produir aviat, per bé que probablement no abans de la publicació de les estimacions del FMI, el lliurament dels resultats de les auditories de les consultores independents i l’anàlisi d’aquesta documentació per part del Banc d’Espanya i del Govern central. Diari de Balears, 9-VI-2012.

La rebaixa dels sous i dels salaris

Sembla que la principal notícia econòmica d’aquest calorós mes d’agost sigui que el Fons Monetari Internacional (FMI) ha aconsellat Espanya tractar d’acordar una baixa general dels sous i dels salaris d’un 10%. La Comissió Europea de seguida ha fet costat a la proposta del FMI mostrant la seva conformitat amb l’opinió que el vicepresident Olli Rehn publicà a través del seu bloc. En pocs dies s’ha produït un devessall d’opinions crítiques que han omplert els mitjans audiovisuals i escrits del país.

Les crítiques fetes fins ara són, en general, contundents. Pens que massa contundents, però mancades d’argumentacions ben elaborades i fetes amb prou coneixement de causa i amb palesos afanys d’objectivitat. Dic que les crítiques no s’han basat en argumentacions per tal com les referències a un sol factor que presumiblement ho desqualifica tot mai no poden ser convincents en el marc d’una qüestió que demana anàlisis i reflexió. Així ho reclama la correcta consideració dels sempre complexos (més del que sembla) temes econòmics. Poques raons tindrem per acusar els altres de superficialitat i precipitació, si nosaltres ens instal·lem reiteradament, i en aquesta ocasió de manera prou exagerada, en posicions de campions europeus de la superficialitat i la precipitació.

El diàleg amb Europa s’ha de basar en anàlisis, aportacions de consideracions raonables i fonamentades, visions de conjunt i en el maneig de totes les variables que en cada cas en veuen afectades per una proposta o una contraproposta. No s’hi valen opinions, supòsits i defenses d’interesos legítims. En la difícil conjuntura en la que ens trobem immersos no procedeix reaccionar amb les habituals espurnes de la subjectivitat que ens agrada o de l’orgull i la presumpció que ens atribueixen no sense mica de raó més de quatre segles seguits de comportaments públics no del tot ben enfocats.

Les referències als efectes sobre el consum de l’eventual baixa dels sous i dels salaris i les referències a les baixes que han registrat en el darrers anys (un 6,1 % del 2011 ençà) no miren el bessó de la qüestió que es planteja i, per això, no són ni adequades ni suficients. Tampoc no expliquen tot el que s’ha d’explicar en moments delicats com ho són els presents. En aquest mateix sentit apunten les manifestacions d’alguns experts que parlen de la inoportunitat de les propostes de referència, atès que no garanteixen suficientment en el llarg termini els increments de competitivitat que es generarien a curt termini.

Vivim moments d’incerteses i inseguretats que ens convoquen a tots a fer sacrificis i a ser generosos. La primera passa en aquesta direcció seria bo que es concretés en una cosa tan òbvia com procurar-nos el maneig d’una informació suficient i d’anàlisis adequades per poder decidir amb correcció i al marge d’emocions falsament patriòtiques. És lamentable que quan és possible que tinguem la raó (no sé si la tenim en aquest cas), ens refugiem en la indolència estival i evitem demostrar les coses amb arguments.

Miquel Alenyà

Economia privada i ajust financer

L’economia privada experimentà a les Balears en el curs del 2011 un superàvit de relativa importància. Aquest fet comporta que els ingressos de les famílies, les empreses i les institucions privades sense afany de lucre, varen superar les despeses (corrents i d’inversió). Val a dir que el sector privat de les illes no solament no generà necessitats addicionals de finançació, sinó que va generar recursos suficients per reduir les seves posicions d’endeutament i nodrir alhora una xifra positiva d’estalvi. Dit amb unes altres paraules, l’economia privada de les illes se situà el 2011 en una posició de superàvit financer. El saldo viu dels crèdits atorgats al sector privat pel sistema bancari disminuí a les illes entre desembre del 2010 i el mateix mes del 2011 en 1.273,5 milions d’euros, segons les dades publicades per IBESTAT. El saldo dels actius dineraris en mans del sector privat va disminuir alhora en 1.509,8 milions d’euros, una xifra molt similar a l’anterior. Malgrat la similitud de les dues xifres, pensem que aquestes no són les dues cares d’una mateixa realitat. Bàsicament, per bé que no exclusivament, la reducció de l’endeutament respons al superàvit del sector, mentre la reducció dels saldos disponibles s’explicaria en funció d’un conjunt entrunyellat de variables, entre les quals les més importants serien les variacions experimentades al llarg de l’any per la pulsació dels motius de precaució i transacció. Possiblement, l’explicació més ajustada del fenomen s’hagi de relacionar amb el fet que els agents privats de les illes, després d’ajustar les seves despeses als paràmetres associats a la crisi econòmica, hagin vist reduïts els seus marges d’incertesa i, consegüentment, tinguin menors necessitats de la fàcil liquiditat que ofereixen els dipòsits bancaris (vista, estalvi i termini), tot preferint altres col·locacions per als seus excedents. El cert és que ni el consum ni la inversió de les empreses han donat mostres de recuperació en els darrers mesos. L’augment de l’estalvi s’hauria col·locat en actius menys líquids, per bé que més rendibles. La capacitat que l’economia privada ha demostrat a les illes contrasta amb les dificultats que troba en els darrers mesos el sector públic per aconseguir uns resultats similars. Diari de Balears, 23-V-2012.

Lluís Àngel Azpiroz Fernández (Pola de Lena, Astúries, 1947 – Palma, Mallorca, 25 de maig del 2002)

Economista. Llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona, es trasllada a Palma el 1970. Treballa com a tècnic economista del Consell Econòmic i Social de l’Organització Sindical Espanyola (sindicats verticals). Desplega una intensa activitat d’anàlisi i investigació de la realitat econòmica de les illes i impulsa la realització de nombrosos treballs. Militant del PSIB-PSOE, funda i lidera el corrent Esquerra Socialista dins la Federació Socialista Balear (FSB-PSOE). És professor d’economia de la Facultat de Dret de la UIB. Publica diversos estudis i treballs, com “Estudio sobre salarios, 1914-1925”, “Datos para una historia econòmica” (2001) i altres. Després del seu traspàs, es publica “La economia balear en la era de Franco, 1939-1949” (2003). Dotat d’una aguda capacitat d’anàlisi i d’una gran competència verbal, publica articles sobre la realitat econòmica de les illes a diaris i revistes locals. Té una entrada a la Gran Enciclopèdia de Mallorca. El vaig conèixer personalment quan em vingué a saludar (1970) al meu despatx del Banc Atlàntic, a la plaça de Cort, per presentar-se. Poc després el vaig substituir, quan a causa d’un grip sobtat no pogué fer una conferència que tenia compromesa amb l’Escola de Turisme del Mediterrani a l’Estudi General Lul·lià. Sempre vaig mantenir amb ell unes relacions de respecte i amistat, ben correspostes, que mai no deixaren de ser cordials i sinceres. Conversarem moltes vegades d’economia, sobretot d’economia i de turisme a les Balears. Era admirable la seva capacitat intel·lectual i la seva aptitud com a polemista. Bon conversador, combinava rigor amb passió i bon humor. El vaig veure per darrera vegada, quan el maig del 2000 vingué a visitar-me al despatx de l’edifici de Sa Nostra a Son Fuster. Record que portava una gran barba, ben poblada i amb canes incipients, que imposava.

Artur Saurí del Rio

Era un gran economista. Ho va demostrar de sobres com a director del Servei d’Estudis de Banca Catalana, del qual va ser el responsable durant més de trenta anys. Com a professor d’economia impartí la docència a la Universitat Autònoma de Barcelona. El seu prestigi el va dur a ser el degà-president del Col·legi d’Economistes de Catalunya i el vicepresident de la Societat Catalana d’Economia, càrrecs que exercia quan el va sorprendre la mort el passat juliol (de 2008). La seva relació amb les illes va ser perllongada i intensa, per bé que sempre discreta i silenciosa, com corresponia al seu tarannà de bonhomia i esperit de servei. El 1973 la Banca Catalana va acordar de fer un informe sobre l’economia balear, que va titular “Evolució econòmica, 1973. Les Balears”. En la seva elaboració hi va intervenir un nombrós grup d’economistes d’aquí, encapçalat i dirigit per Pere Costa Porto. Poc després de la presentació de l’informe a l’Hotel Bellver, Sa Nostra i Banca Catalana varen decidir d’unificar els esforços d’ambdues institucions per fer un potent informe econòmic anual referit a les Balears, tot donant continuïtat al que publicava Sa Nostra del 1968 ençà. Sota la supervisió d’Artur Saurí per Banca Catalana i Alons Ramallo per Sa Nostra, la iniciativa va reeixir i va tenir una gran projecció amb la publicació de l’”Evolució econòmica”, que va adquirir prestigi i una gran acceptació. A l’entorn de l’”Evolució” es va constituir un grup de professionals de l’economia que va treballar amb dedicació i constància sota el guiatge i la supervisió d’Artur Saurí, peça clau de l’equip. Saurí va aportar l’experiència del seu treball, els seus coneixements i la riquesa de la seva personalitat amarada de respecte, consideració i afecte. Ell redactava els capítols de l’economia internacional i espanyola, matèries de las quals era un destacat especialista. El seu consell, basat en una perspicàcia inusual, una gran intuïció i una informació sempre posada al dia, ens va deixar un record inesborrable, associat a 26 publicacions anuals sobre l’economia de les illes. Quan per raons imponderables, la col·laboració de Sa Nostra i Banca Catalana va arribar al seu fi el 1997, les coses estaven prou consolidades perquè renasqués l’antic “Informe econòmic” i continuàs fidel a la cita anual del mes d’octubre a cada una de les tres illes. La presentació de la publicació a la sala d’actes de l’Hotel Palas Atenea, de Palma, constituïa un acte de gran rellevància social, que va contribuir decisivament a l’enaltiment de l’anàlisi econòmica i a la transmissió a la societat d’una informació solvent, entenedora i objectiva. Des del record emocionat, els que vàrem col•laborar amb ell i els antics usuaris de l’”Evolució” li devem un tribut de reconeixement. Poques persones han sabut fer, amb tanta elegància, discreció i eficàcia, tant per a la difusió i el prestigi de la informació econòmica a les illes. Miquel Alenyà, economista. Article publicat al diari de Balears